Entrevista de Josep Enric Millo, President Provincial del PPC de Girona al Diari de Girona

Entrevista de Josep Enric Millo, President Provincial del PPC de Girona al Diari de Girona

Transcripció de l’entrevista a Josep Enric Millo, President Provincial del PPC de Girona publicada al Diari de Girona el dissabte dia 6 de desembre de 2008.

«Quan vam anunciar que treballaríem junts, molta gent del partit va respirar fondo»

PRESIDENT DEL PP A GIRONA. Després d’anys de lluites internes que s’han traduït en uns mals resultats electorals, el diputat Enric Millo (Terrassa, 1960) agafa les regnes del PP a Girona per aconseguir la tan desitjada unitat. No és la seva primera experiència com a president d’un partit, ja que abans havia dirigit Unió a les comarques gironines.

Laura Fanals
Què ha fet durant la seva primera setmana com a president del PP gironí ?
Posar en funcionament les estructures bàsiques que vam acordar al congrés. El congrés ha estat un pas molt important, perquè havíem viscut uns moments convulsos, de discrepàncies internes, amb una certa divisió que no ens permetia fer feina. Teníem un objectiu, i era obtenir la unitat necessària al congrés per poder plantejar solucions als problemes de té la gent. I això ho hem aconseguit, moltes persones han apostat per aquesta cohesió. Però no n’hi ha prou de dir-ho en un congrés: ara ve l’hora de la veritat, posar-ho en marxa. Construir un edifici com el que volem fer a Girona requereix afermar molt bé els fonaments. Possiblement no es vegin les parets fins d’aquí a un temps, però quan pugi, ho farà de pressa i s’aguantarà fort. Volem estructurar bé l’organització del partit, fer-lo créixer i treballar de forma unida, que ningú en quedi exclòs i que únicament en quedin fora aquells que ho vulguin voluntàriament.

Primer es volien presentar tres candidatures al congrés, però la direcció de Catalunya va pressionar perquè n’hi hagués només una. Falta poca democràcia interna?
No, en absolut. És més, el cas de Girona és un exemple del contrari: al congrés de Catalunya, inicialment hi havia tres candidatures i després es va apostar per una llista d’integració. I la gent de Girona va apostar de forma lliure per Alícia Sánchez-Camacho, que va tenir a Girona el millor resultat provincial. Després, a l’hora d’afrontar el congrés de Girona, van aparèixer tres candidatures. I vam ser els candidats que vam optar per seure i estudiar anar junts, ja que volíem evitar una confrontació com la del congrés de Catalunya. Antoni Pelegrín i jo vam asseure’ns per parlar just abans que acabés el termini. Vam preguntar-nos: «Les nostres diferències són ideològiques o de personalismes i problemes interns?» I vam arribar a la conclusió que podíem anar junts, perquè el projecte que defensàvem era el mateix. Això requeria un esforç per part d’algun dels dos, que havia d’acceptar que l’altre fos el número 1. Aquest pas l’ha fet ell, i li ho agraeixo molt. El que he fet jo ha estat fer una executiva de partit on tothom es pugui sentir representat. Hem fet una candidatura que surt de la base, sense imposar res.

Qui són els membres d’aquesta directiva?
El comitè executiu està format per 43 persones. Hi estan representades les vuit comarques, professionals de diferents àmbits, treballadors, empresaris, gent gran, homes, dones… Hi ha, a més, una primera línia de la direcció de set persones. Hi sóc jo i l’Antoni Pelegrín, el vicesecretari general d’organització és José Luis Montero; el d’acció electoral, Xavier Domínguez; la d’acció sectorial, Maria Àngels Olmedo; el de participació ciutadana, Jordi Ferrer; i la coordinadora de l’àrea institucional del partit a Girona serà la Concepció Veray. Tenen diferents sensibilitats, i en alguns moments han defensat posicions enfrontades, però avui integren una direcció unitària.

La candidatura d’unitat, però, va provocar cert rebuig en alguns sectors del partit, com Emilio Santiago o Joan Fontanet. Amb l’escassa implantació del partit a Girona, el PP es pot permetre el «luxe» de perdre adeptes?
Jo voldria que no marxés ningú mai del PP de Girona, però em faré responsable del que passi a partir del dia que vaig ser elegit president. Les baixes de les que tu em parles es van produir abans del congrés. Jo assumeixo un paper de conciliador, per liderar un projecte unitari, i potser algunes persones no hi estaven d’acord. Si hi ha algú que voluntàriament no hi vol ser, tampoc se’l pot obligar. Però jo hauria preferit que no marxés ningú, i faré tot el possible perquè no marxi ningú a partir d’ara.

Tots els seus antecessors han intentat aquesta unitat. Vostè compta amb una «recepta màgica»?
La meva recepta és escoltar, convèncer en lloc de vèncer, treballar molt, ser accessible, estar obert, motivar, il•lusionar i no resignar-se davant les situacions dolentes. Però sol no puc fer-ho, ho hem de fer entre tots. De coses a retreure els uns als altres sempre n’hi ha, però ara això no toca. Toca mirant endavant i fer que això camini bé.

Han aconseguit una unió a la cúpula, però serà fàcil que les bases llimin també les diferències?
No crec que sigui fàcil, però crec que és possible perquè no ho hem fet de dalt a baix, sinó que hem treballat amb la base, hem parlat amb les comarques i les hem escoltat. Al territori, la sensació majoritària quan vam explicar que ens havíem posat d’acord per treballar junts era de descans, respirar fondo. No és una imposició, la gent ens ho estava demanant. Els dirigents d’un partit han de donar exemple, i possiblement en una època recent no s’ha donat aquest exemple.

Què ha de fer el PP per aconseguir una major implantació a Girona, cal canviar el missatge?
El missatge és claríssim, aquest no és el problema. El nostre repte és com comunicar-lo. Tenim un ideari molt clara, som un partit de centre, reformista, que defensa la llibertat, la democràcia, la persona, la família. Aquest missatge no cal modificar-lo: som catalans i som espanyols. Això ho diem amb la veu ben alta, no hi tenim cap problema. I encara hi ha molta gent fora del PP que se senten catalans i ho fan perfectament amb la seva condició d’espanyols, perquè també ho són. I això, que és tan elemental i senzill, alguns polítics de Catalunya s’han obsessionat a fer creure a tothom que això no és així. Que si ets una cosa, estàs contra l’altra.

Alguns sectors del propi partit, precisament, l’han qüestionat perquè ve d’un partit catalanista, ja que va presidir Unió a Girona.
Això són etiquetes, i quan ens coneixem i ens escoltem, desapareixen. El sentiment de catalanitat només seria dolent si et posés en contra el d’espanyolitat. Com més català em deixen ser, més espanyol em sento, i al revés. L’única situació que en el meu partit no podríem compartir, i tampoc ho compartia quan estava a Unió, és el sentiment independentista. És més, m’atreviria a dir que ser independentista no significa ser bon català, perquè moltes vegades pot provocar problemes.

Compagina la seva tasca a Girona amb el Parlament. Tornarà a ser candidat?
Amb el desastre de govern que tenim a Catalunya, no seria descartable que hi hagués un avançament electoral, perquè Estatut i finançament, han estat dos fiascos. Però serà la direcció del partit qui plantegi quines persones han d’encapçalar les llistes a les quatre províncies, i jo estaré a disposició del partit.

Etiquetas:
Sin comentarios

Publica un comentario

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies