19 Oct La mala memòria de les esquerres
Només hi ha un problema de dates. Des de fa un grapat d’anys, a Catalunya governen els socialistes amb el suport d’ERC i d’ICV a qualsevol institució pública important. I, a més, els socialistes catalans alguna vinculació deuen tenir amb el PSOE que governa Espanya. O no, Sr. Vilamitjana? Digui’m: no han estat precisament els socialistes els qui han abaixat els sous dels funcionaris i dels treballadors públics? Qui ha abaixat la majoria de les pensions contributives? Qui ha apujat l’IVA a tothom? Qui ha posat la R de rodalies en lloc de la C de Cercanías com a gran millora del servei? Qui ha enfonsat l’economia fins al punt que a Girona tenim més aturats que en els pitjors moments de la crisi dels 90? Qui ha fet de Catalunya la comunitat on és més fàcil que un immigrant il•legal entri i es quedi sense problemes fins que li donin els papers? Qui es nega que la Policia Nacional pugui controlar els immigrants il•legals accedint als padrons municipals com determina la Llei de règim local? Qui ha fet una reforma laboral que ajuda a destruir ocupació, però no a crear nous llocs de treball ni a mantenir els que tenim? I qui ha fet de l’ensenyament públic un nyap i de la sanitat una realitat col•lapsada pels nouvinguts?
Confesso que el PP és culpable de moltes coses, com ara de pensar que Espanya és una nació plural i que Catalunya és una nacionalitat ben diferenciada que forma part d’Espanya. Culpable també de creure que la gent sap millor com fer servir els seus diners que aquells polítics que, com el tripartit, gasten més del que tenen; que els immigrants han d’acceptar els nostres valors humans i democràtics, i que han de tenir els mateixos drets i les mateixes obligacions. I també em confesso culpable de no voler que les llistes d’espera siguin interminables; de reclamar que els gironins puguin fer servir en els seus negocis la llengua oficial que vulguin; de no creure en la viabilitat ni la conveniència de la independència de Catalunya; de tenir el convenciment que un fetus humà necessita més protecció jurídica que un gat o un toro; de pensar que els pares tenen dret a educar els seus fills en els seus valors morals i religiosos, i que l’Estat no té legitimitat per fer de gran pare; de voler que Catalunya i Espanya surtin de la profunda crisi econòmica en la qual els socialistes ens han posat; i de voler impulsar noves polítiques econòmiques que garanteixin el creixement i la creació d’ocupació.
Si ens fixem en altres coses que plantejava el Sr. Vilamitjana en el seu article, és curiós que fixi la mirada fora de Catalunya per parlar de corrupció, però que no parli de la xarxa socioconvergent que es va crear al voltant de la Fundació Palau de la Música i del cas Millet… Això no toca, oi? Com no tocava el 3% del qual parlava Maragall. D’això, un bon català no en pot parlar, no queda prou bé.
També resulta incomprensible la seva afirmació que la rebaixa fiscal del PP del 1999 fou una redistribució a favor de les rendes altes quan la realitat és que ningú va pagar més i tothom va pagar menys. A més, afirma -sense demostrar-ho- que es va baixar la despesa en educació, pensions i sanitat pública, quan la realitat és que el PP mai va baixar les pensions com ha fet Zapatero i en canvi sí que va garantir llur actualització per llei.
Si parlem d’atur, curiosament el Sr. Vilamitjana reconeix que quan Aznar va governar amb els nacionalistes l’atur es va reduir fins un 7% gràcies, segons ell, «a la generalització vergonyosa de la precarització laboral». El que no diu, però, és que es van crear 5 milions de llocs de treball en 8 anys i que ara tenim 4,5 milions d’aturats, dels quals 670.000 són catalans, amb una taxa el doble d’alta que a la resta de la Unió Europea, ni que la precarietat laboral era superior en temps de Felipe González.
Els fets són diferents a la visió distorsionada que ofereix el Sr. Vilamitjana. Si el PP és decisiu en les properes eleccions autonòmiques, Catalunya recuperarà el lideratge econòmic, social i cultural d’Espanya, així com el prestigi perdut amb el tripartit. Aquest és el projecte que necessiten els catalans. I serà el principi de la fi de Zapatero. I serem, a més, la garantia que el govern de Catalunya s’aboqui a treballar per superar la crisi i no per automarginar-nos d’Espanya, per sumar i no per restar, per enfortir el que ens uneix i ens enforteix. Perquè no hi ha solució a la crisi a Espanya sense Catalunya i perquè Catalunya no se’n sortirà sense Espanya.
El nostre és un projecte que creu en les persones, que vol engrandir la societat i l’economia. I que vol aprimar l’Administració i fer-la eficient. Tenim moltes coses a dir, i les direm en el proper Govern de la Generalitat.
Sin comentarios